Al llarg del desenvolupament del nen, normalment fins als dos anys, és normal que es produeixin episodis d'otitis agudes, que tot i ser recurrents, es recuperen ràpidament i sense repercussions en l' audició.
Però, què passa a partir dels dos o tres anys, quan l'infant ja té les destreses adquirides a nivell de llenguatge i parla? En aquesta franja d'edat, el perill se centra amb la presència amb mínima simptomatologia clínica, i per tant, amb una major dificultat per a una detecció ràpida. Depenent de l'acumulació de la mucositat a l'orella mitjana, la qualitat d'audició del nen es veurà afectada en major o menor mesura.
Què és l'otitis mitjana aguda?
L'otitis mitjana aguda o serosa és un tipus d’otitis mitja, també denominada otitis mitjana serosa, l’origen de la qual és multifactorial, i que en termes generals, suposa l’existència de líquid a l’orella mitjana, moc que en la majoria dels casos es deriva d’una secreció excessiva derivada per un refredat. Més comuna en infants, es tracta d’una afecció lligada a l’hivern i a les infeccions respiratòries de vies altes que no ocasiona dolor. Existeix poca ventilació entre l’orella i les vies nasofaringes que impedeix l’evacuació de la mucositat, i aquesta queda retinguda en l’orella mitjana.
En alguns casos, existeix una mida massa gran de les amígdales i/o adenoides i les característiques estructurals de la trompa d’ Eustaqui, que en els infants és més horitzontal i petita.
Les otitis mitges secretores donen lloc a acumulació de mucositat durant molt de temps, i ocasionen pèrdua d’audició (hipoacúsia) i poden provocar una perforació timpànica. Poden passar desapercebudes pels pares, i es pot manifestar amb una pèrdua d’audició, ja que l’orella mitjana, plena de líquid, no transmet correctament el so, similar a quan tenim l’orella tapada. Els nens no se’n solen adonar.
La part pintada de color lila representa l’acumulació de líquid (otitis mitjana aguda).
En la següent imatge, l’orella mitjana resta correcta, lliure de líquid, permetent la lliure circulació de l’aire, i la conseqüent mobilització del timpà i rebuda adequada del so.
Quins símptomes es poden diagnosticar des de casa?
En moltes ocasions no hi ha cap símptoma evident i els senyals són molt més subtils, com:
· Canvis de caràcter: irritabilitat i mal humor.
· Canvis en l’alimentació.
· No responen quan els crides pel seu nom.
· Els nens de 3 anys o més, pugen molt el volum dels aparells electrònics (televisió, ràdio, etc.) i parlen amb un volum anormalment alt de veu.
· En algunes ocasions pot aparèixer febre.
Qui fa el diagnòstic?
El metge és qui s’encarrega de fer el diagnòstic. El metge especialista és l’ORL (otorinolaringòleg) i ho fa per mitjà de:
· una otoscòpia, un instrument que il·lumina i amplia la visió interna de l'orella
· i/o una timpanometria, que consisteix en col·locar a l’orella un tap petit i tou que conté un micròfon, un altaveu i un dispositiu que varia la pressió de l’aire i que permet avaluar la flexibilitat del timpà. Els resultats de la prova, que es registren en gràfiques anomenades “timpanogrames”, poden ajudar a determinar la presència de líquid acumulat darrere del timpà.
· Per valorar la capacitat d’audició, pot ser necessari realitzar una audiometria. En aquesta prova s’utilitzen auriculars que van connectats a un aparell, anomenat audiòmetre, i es mesura la intensitat o el volum mínim que han de tenir els sons que es transmeten, perquè la persona pugui sentir-los.
L'infant perdrà l'audició de manera definitiva? Serà sord?
La resposta és que no. l’audició no es perd de manera definitiva. El pronòstic és bo, ja que millora amb el creixement. En molts casos, el líquid desapareix de l’ oïda i l’audició torna a la normalitat en poques setmanes, sense cap mena de tractament. L’estructura de l’orella mitjana no es deforma en cap moment, únicament s’altera la seva funció, però en cap cas l’estructura física.
Si no desapareix, el metge sol administrar un tractament igual que amb les congestions recurrents (antiinflamatoris, descongestionants nasals), que en el termini d’entre cinc i deu dies solen resoldre el problema. En cas que s’allargui més de tres mesos (quan l’otitis ja serà crònica) l’ORL valorarà la possible col·locació de drenatges transtimpànics, una intervenció quirúrgica molt senzilla, que consisteix en col·locar uns tubs de ventilació, que tenen la missió de mantenir oberta una petita perforació al timpà que permeti el drenatge del moc o pus i la ventilació de l’ orella mitjana. Hi solen romandre entre tres i nou mesos, i després s’expulsen de manera natural.
Com pot repercutir en l'adquisició i desenvolupament de la parla de l'infant?
El fet de tenir massa moc acumulat a l’orella mitjana, fa que la informació del so arribi distorsionada al cervell. Per falta de vibració del timpà, perd intensitat, se sent fluix, i no hi ha un feedback adequat del so real. La falta de nitidesa del so, pot portar l'infant que es troba immers en l’etapa d’aprenentatge de la parla a produir una parla inintel·ligible, per imitació del so distorsionat que rep. En moltes ocasions, les conseqüències obtingudes són la substitució i/o l’articulació aproximada dels fonemes.
Recomanacions de prevenció per als pares:
· Fer rentats nasals freqüents, de sèrum fisiològic o d’una solució salina per als orificis nasals, amb la intenció d’arrossegar i netejar les cavitats de mocs. Es poden realitzar sempre que l'infant ho necessiti per garantir el seu benestar i una correcta respiració.
· Evitar irritants, com el fum del tabac.
· Convé assegurar-se que els infants tenen totes les vacunes al dia. La vacuna antipneumocòccia, per exemple, els protegeix dels bacteris que poden causar otitis i infeccions respiratòries.
· Després de banyar-se, cal assecar-se bé les orelles amb una tovallola i inclinar el cap a ambdós costats per contribuir a expulsar l’aigua que hi pugui haver entrat.
· Rentar les mans i les joguines amb aigua i sabó freqüentment.
· Es recomana optar, si és possible, per la lactància materna, ja que la llet conté uns anticossos que ajuden a prevenir les infeccions d’orella.
· En general, no s’han de netejar les orelles perquè el conducte auditiu extern ja ho fa de manera natural. En aquest sentit, s’ha d’evitar l’ús de bastonets de cotó. Si es fan servir, només cal passar-los per la part externa de l’orella.
Un cop hagi desaparegut el líquid, l'infant parlarà correctament de manera immediata?
És veritat que un cop la mucositat ha desaparegut, sigui de manera natural, com per tractament farmacològic o quirúrgic, l'infant sol millorar la mostra de parla substancialment, però és probable, que hagi adquirit mals hàbits com a conseqüència de l’audició deficient, ja que s’haurà mantingut al llarg d’un període important de temps i tindrà paraules mal apreses. Per tant, serà important, que amb l’ajuda del logopeda, es reeduqui la parla. En aquest moment, el paper dels pares resultarà una peça clau per a garantir l’automatització dels nous models de parla del seu fill, en context espontani.
