Autora: Imma Marquès, mare de Miquel Ávalos, usuari del Centre Ocupacional Montilivi.
En Miquel va néixer el setembre del 1975, enmig dels aires de renovació i de profundes reformes polítiques i socials que vivia la societat en aquella època.
Venia carregat d’il·lusió que ell mateix, amb la seva arribada, va escampar a tota la família. Era petitó, de pell blanca, ulls blaus i faccions petites i delicades, i molt aviat va canviar el pèl moixí per un cabell llis i ros daurat clar. Era un nino fet persona. Aleshores vivíem plegats amb els avis, la tieta Susi i l’oncle Narcís. De manera que, de ben petit, en Miquel va ser un nen mimat ja que a la família encara no hi havia cap més nadó i és per això que els pares, molt joves, i els tiets ens delíem per vestir-lo, acaronar-lo, i fer-li tota mena de festetes.
Va créixer fins els dos anys amb tota normalitat; almenys, això és el que deia el seu pediatre ja que el pes i les funcions motores corresponien amb les dades estàndards que utilitzen els metges per fer-ne el seguiment. Així és que va caminar molt aviat, tot i que mostrava ja les primeres dificultats a l’hora de construir paraules i després frases. Els dos primers anys va assistir a la Llar d’infants, encara que poques hores, i el tercer me’l vaig endur a l’escola, ja que en aquella època, en la meva condició de mestra, a l’aula tenia els petits.
Recordo que, si bé ja als tres anys dibuixava vaixells gegants amb tots els detalls, en canvi seguia mostrant greus dificultats per a la parla, fet que augmentava la nostra preocupació pel seu desenvolupament evolutiu i cognitiu. Cap pediatre, ni tampoc la psiquiatria infantil, a qui vam acudir per consultar aspectes curiosos de la seva personalitat -com per exemple que als quatre anys dibuixava figures grotesques i fantasioses sempre amb tons negres i grisos- va donar cap importància a aquests fets. El diagnòstic era sempre el mateix: el nen anava més lent.
Amb molta ajuda de casa i de fora, en Miquel va aprendre a llegir i a escriure, va cursar la primària, que llavors arribava fins a vuitè, i puc dir que a la seva edat tenia els aprenentatges bàsics ben consolidats. Però en la seva vida social en el centre escolar i també a fora, mostrava problemes d‘adaptació amb els companys tant en el joc com en les activitats pròpies i típiques de l’edat. Els diferents psicòlegs i professionals que vam consultar durant la seva trajectòria escolar no van saber donar-nos altra resposta, ni altre diagnòstic que el d’un procés maduratiu més lent.
En Miquel mostrava bones aptituds en el camp artístic i passava moltes hores dibuixant i pintant, i més endavant va mostrar habilitats per la ceràmica. Però es feia gran i, malgrat els esforços que fèiem els pares i l’angoixa que ens produïa el seu futur en general, constatàvem, una vegada i una altra, que no hi havia cap lloc a la societat per ubicar un noi de les seves característiques i el seu perfil.
Ara fa pocs anys, va ser diagnosticat d’Espectre Autista i és cert que conflueix amb molts dels seus indicadors que són propis d’aquesta anomalia. També fa uns anys que assisteix al centre ocupacional de la Fundació Ramon Noguera, on fan activitats molt variades perquè tots els nois i noies es trobin integrats i trobin el seu lloc segons les seves capacitats. En Miquel s’aixeca cada dia aviat per anar-hi, i el més important és que hi va content. A casa li agrada col·laborar en tasques senzilles i també li agrada molt anar a fer companyia al seu avi que es gran i passa moltes hores sol.
A la fundació, pot desenvolupar, juntament amb els seus companys, els punts de la seva personalitat que fan que sigui un noi molt estimat a la família i al barri, com són la seva amabilitat, el seu somriure, i la generositat que té amb els seus i amb tothom.
Article publicat a la Revista Anual de la Fundació Ramon Noguera 2017. Llegir més articles: REVISTA FRN 2017
Si vols donar suport a projectes com aquest, fes-te AMIC DE LA FUNDACIÓ
