Esther Ayuso, mare d'un infant usuari del CDIAP
RECORDO, SENTO, EXPRESSO...
Tenir un fill amb discapacitat em recorda al “Mecanoscrit del segon origen”: agafes aire, et submergeixes i al sortir, sense saber el perquè, tot allò que coneixies ha canviat.
Essent realistes, toca iniciar un camí una mica dificultós on t’acompanya un nou vocabulari, gestions i ajudes de les que mai havies sentit parlar, teràpies, metges, maneres de relacionar-se i, per què enganyar-nos, un treball emocional per part dels pares i del teu entorn.
Personalment, crec que quan neix un nadó amb diversitats múltiples, neix un súper heroi i s’implanta una llavor que creix en uns pares capaços de moure muntanyes, uns avis amb una força interior infinita i uns amics que es tornen germans; una llavor que necessita del seu temps per créixer i lluir.
Durant aquest desconcertant camí inicial, vaig poder sentir que algú em donava la mà i em deia a cau d’orella: TU POTS, ENDAVANT, NO ESTÀS SOLA! Havia arribat al CDIAP! Allà vaig sentir-me recolzada, tots els professionals estaven disposats a ajudar-me en el que calgués i a anticipar ajudes que em servirien per més endavant.
Una de les següents visites va ser amb la treballadora social. Ella ens va obrir les portes del cel! Et sents tan perdut en aquests moments i és tot tan difícil de gestionar, que s’agraeix que una ànima meravellosa t’imprimeixi tots els documents necessaris, et demani les cites i fins i tot et posi una nota enganxada per recordar cada pas que has de fer.
D’altra banda, també vam rebre suport psicològic per encaixar diverses reaccions de l’entorn i reubicar cada sentiment al seu lloc. Alhora, rebíem visites per part d’altres professionals interns i externs, tots gestionats des del centre, a fi de donar-nos unes pautes per iniciar petits exercicis.
Tanmateix, el pes més important recau sobre la relació que es genera amb el professional que duu el teu fill, en el nostre cas, del servei de fisioteràpia. Ella ens ha demostrat la màxima professionalitat i respecte envers al nostre fill, ens ha guiat en infinitats de temes, neguits, pors. Ens ha assessorat sobre tot allò que ella coneixia, ha dedicat temps per obrir nous horitzons i donar-nos opcions; s’ha seguit formant per anar creixent professionalment i ens ha ensenyat a “ser”, a crear fortaleses i entendre la vida des d’un punt de vista més saludable.
I és que ella ha passat a ser, sense adonar-nos, una persona molt important a les nostres vides ja que, des del naixement del nostre fill, és la persona que més hem vist i més disposada ha estat a ajudar-nos degut a l’atenció setmanal continuada, ella ha vetllat per la salut i el benestar del nostre petit i, alhora, pel nostre. I en moments molt i molt complicats, ella és una de les úniques veus que et podia donar consol, perquè sents com respecta el teu fill, com l’estima, tots els esforços que ha fet per ajudar-lo a desenvolupar-se dins de les seves possibilitats i la inversió de temps que ha dedicat a ensenyar-nos a “volar”.
I, properament, ens toca acabar aquesta etapa, que amb molta tristesa deixarem enrere, i enyorarem entrar als centres dels CDIAP, i ser rebuts amb un gran somriure, amb una benvinguda digna de persones que s’estimen i es respecten, de professionals que no es tanquen en un despatx degut a que parlem de PERSONES amb un cor enorme, que dediquen la seva jornada laboral a quelcom més que una professió... ETERNAMENT... GRÀCIES FAMÍLIA!
Article publicat a la Revista Anual de la Fundació Ramon Noguera 2017. Llegir més articles: REVISTA FRN 2017
Si vols donar suport a projectes com aquest, fes-te AMIC DE LA FUNDACIÓ
