Olga Casas, directora tècnica de l’àrea d’infants
El 13 de març del 2020 és una data que quedarà emmagatzemada per sempre a la nostra memòria. El Govern de Catalunya va fer pública la RESOLUCIÓ SLT/737/2020, moment del tancament dels centres i serveis de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública com són el Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) en motiu de la pandèmia per la COVID-19.
De forma sobtada i inesperada, vam haver de baixar les persianes del CDIAP, fet que mai havia passat, modificar la nostra pràctica professional, transformant-la en activitat no presencial, des del convenciment que l’atenció precoç era un servei essencial i necessari per als infants i les seves famílies, tot tractant d’adaptar-lo a una realitat diferent què, de ben segur, ja no serà efímera.
Al principi, vam creure que el tancament i el confinament seria per 15 dies i vam pensar que ràpidament passarien i que els destinaríem a fer tot allò que el nostre dia a dia no ens permet fer. Però la situació anava cada dia a pitjor i es va començar a parlar de mesos i de desconeixement de la data de retorn.
La resiliència mostrada pels serveis i els mateixos professionals va ser crucial, ràpidament ens vam organitzar, entenent que, malgrat ens veiem obligats a tancar el servei, la nostra funció seguia i encara amb més necessitat, ja que havíem de donar cobertura no presencial als infants i a les seves famílies, que necessitaven sentir-se acompanyades en el desenvolupament psicomotor i emocional dels seus infants i d’ells mateixos.
D’aquesta manera, malgrat les limitacions derivades de la pandèmia, el CDIAP del Gironès va continuar donant atenció als infants i a les seves famílies de forma no presencial i mitjançat eines diverses que s’han anat habilitant en funció de les circumstàncies i necessitats: telèfon, videotrucades, missatgeria electrònica... Mitjans que s’han utilitzat i s’utilitzen per a poder dur a terme les sessions per aconseguir, en cada cas, la imprescindible comunicació per seguir amb l’atenció terapèutica.
Per descomptat que en aquells moments tan incerts i preocupants, nosaltres érem uns privilegiats de poder executar el nostre treball des de les nostres respectives cases, sobretot si ens comparàvem amb els professionals que havien de sortir de casa i entrar en establiments sense disposar encara, en aquell moment, de mesures ni d’informació, i corrent el risc d’infecció i contagi, però també cal deixar clar que no resultava fàcil el treball des de les pròpies llars, sobretot a l’inici, ni tampoc conviure amb la gestió emocional que se’n derivava i la conciliació de la situació laboral i familiar.
Certament, ens vam REINVENTAR! Vam fer del nostre dia a dia presencial un dia a dia virtual. Treballant per a poder donar una atenció amb la màxima qualitat, des de les nostres llars, entrant als domicilis de les famílies, cosa impensable en els pitjors escenaris possibles fins a aquell moment. En pocs dies, ens vam convertir en autèntics experts de les noves tecnologies, dominant el món de les aplicacions i adquirint un nou lèxic digital del tot desconegut fins al moment: zoom, enllaç, invitació virtual, sala d’espera virtual, conviure amb els talls de connexió, amb la congelació de la imatge, amb els micròfons silenciats o les càmeres apagades o amb el “no sé com connectar-me”, i les repetides i constants preguntes sobretot en els inicis: “em sents?”, “em veus?”...
Durant tot el confinament, totes les disciplines de l’atenció precoç s’han mantingut actives i les professionals del CDIAP han buscat i assolit el repte d’implementar, en cada cas, les millors estratègies de comunicació i interacció amb les famílies. L’atenció, majoritàriament va passar a donar-se per videotrucada o teleintervenció, de forma regular i massiva. Ha suposat una novetat per a tots, vençudes les recances inicials, originades pel desconeixement i per manca d’habilitats tecnològiques, què hem anant esmenant. El cert és que hem descobert en la teleintervenció possibilitats que no havíem imaginat.
Quan una sessió es porta a terme de forma remota, els familiars esdevenen els màxims i exclusius facilitadors per a intervenir directament amb els infants. Les famílies poden aprendre noves habilitats durant les sessions, en les que els professionals els animen a practicar noves estratègies que generin oportunitats d’aprenentatge per afavorir el desenvolupament òptim dels infants. Les sessions de teleintervenció són un recurs útil per a reduir el temps invertit per les famílies en els desplaçaments, així com per evitar cancel·lacions ocasionades per les dificultats en l’accés al servei.
Durant les sessions, era recomanable que les famílies i les terapeutes tinguessin en compte crear un ambient òptim d’escolta directa, limitant al màxim possibles estímuls distractors. També calia tenir molt present la gestió del temps i la selecció dels materials i les estratègies per a dur a terme la teleintervenció.
Un fet positiu a destacar va ser que, el fet de connectar-nos amb les famílies, malgrat era a través d’una pantalla, va crear un vincle fort amb elles. La situació del moment feia que les famílies se sentissin acompanyades, interessades i l’agraïment era gran i valorat, cosa que augmentava el vincle terapèutic malgrat la distància física que ens separava. Veure els espais vitals naturals on es desenvolupaven els infants ajudava a conèixer millor l’infant malgrat la distància, i a empatitzar amb la família. Tots ens sentíem propers.
Però no tot era positiu i fàcil, la bretxa digital hi era present i podia ser deguda a un dèficit d’equipament, d’espai adient, de manca d’habilitats o, malauradament, a dificultats socials i econòmiques per accedir-hi. Les famílies amb menys recursos no tenien les mateixes facilitats i aquest va ser un dels aspectes més negatius.
Tanmateix, la valoració és molt favorable i l’èxit de tot plegat es va deure a la suma de diferents variables: l’interès que hi van posar les terapeutes en tirar endavant l’atenció i voler assolir el repte d’implementar, en cada cas, les millors estratègies de comunicació i interacció amb les famílies, l’acompanyament i el suport donat des la Unitat Catalana en Atenció Precoç, la disponibilitat de les famílies en participar en quelcom nou i desconegut (sense elles res no hagués estat possible), i el model teòric del què ja partíem en el nostre servei, el model centrat en la família. Aquest model parteix d’una intervenció basada en les rutines, oferint i buscant les oportunitats d’aprenentatge en l’entorn natural del dia a dia amb els seus infants i empoderant les famílies.
En el moment actual i fent una mirada retrospectiva a un any enrere, podem dir que ha estat un camí llarg i dur, no ha estat fàcil, però ens n’hem en sortit. Encara queda camí, però ja amb una mirada més optimista i positiva i amb el bagatge de tot l’aprenentatge i les vivències que ens ha suposat la pandèmia.
El nostre CDIAP, mica en mica, va recuperant la seva essència malgrat persisteixen algunes mesures i limitacions. Encara no podem atendre a la totalitat dels infants atesos, però ens hem adaptat treballant amb unes mesures impensables fa més d’un any, amb una adequació de l’espai físic totalment diferent a l’època pre-pandèmia, amb uns infants que en arribar s’esperen per a la presa de temperatura i es posen el gel a les mans. Moltes de les coses han vingut per quedar-se, d’altres seran modificades i, d’altres, esperem que el més aviat possible, formaran part d’un passat.
