Llegint l’article de Miquel Payeras publicat al setmanari El temps el passat 13 d’octubre, “Florentino vol controlar els serveis socials als Països Catalans”, article que en els últims dies s’ha tornat a compartir amb insistència a les xarxes socials, es posa de manifest que aquest debat segueix viu. De fet, nosaltres no hem deixat de recordar en cap moment que no es pot fer negoci amb els serveis socials d’atenció a les persones.
No ens cansarem i no em cansaré de defensar que cal protegir el model social d’atenció a les persones amb discapacitat a Catalunya. La societat no vol ni pot perdre el model que ara fa més de 50 anys es va engegar amb el treball incansable de les famílies i de les entitats, en col·laboració amb les administracions, i que va fer possible una legislació que ens va fer avançar des del model inicial fonamentat en la beneficència cap un model de drets, i que ens ha fet arribar al punt on som a dia d’avui: les persones amb discapacitat poden gaudir dels serveis de suport que els hi són necessaris en les diferents etapes de la seva vida, i en cadascun dels seus pobles i ciutats.
Com molts sabeu, estic parlant del model social d’entitats no lucratives de les ciutats catalanes, participades per usuaris, famílies, professionals i societat civil, amb vocació de servei públic, que donen servei integral a la persona, que són solidàries amb el seu entorn social i que la seva missió les fa perdurar més enllà de les persones que les lideren, atès que el seu objecte és essencial i imprescindible al territori.
La publicació de l’Ordre d’acreditació del 31 de desembre passat, en la què per primera vegada a Catalunya es poden acreditar empreses amb finalitats lucratives per gestionar serveis d’atenció a persones amb discapacitat i malaltia mental, no calia. Aquest fet ha fet mal, ens ha fet mal, i així ho ha expressat el sector de la discapacitat intel·lectual al Departament de Treball, Afers Socials i Família.
Tanmateix, encara hi som a temps. L’anunci del Conseller Chakir El Homrani d’una llei d’acció concertada ens dona marge. Fa molt temps que l’estem demanant; de fet, altres comunitats de l’Estat ja la tenen. Hi som a temps de fer una llei entre tots, un marc legal que reguli l’especificitat de l’atenció de les persones amb discapacitat, que reguli la realitat, la nostra realitat a Catalunya en què un 98% de l’atenció és no lucrativa.
Hem de legislar perquè l’instrument del “concert social” sigui el marc de relació entre l’administració pública i les més de 200 entitats sense afany de lucre que han creat i han prestat aquests serveis a les persones amb discapacitat a Catalunya durant els darrers 50 anys.
Europa ho diu des que l’any 2014 va aprovar les directives en aquesta matèria: cal legislar per donar resposta a les realitats del territoris i ciutats i, a Catalunya, la nostra realitat és aquesta.
Girona, 11 de febrer de 2019
Pepita Perich
Gerent Fundació Ramon Noguera
