Entrevista a Pepita Perich, directora gerent del Grup Fundació Ramon Noguera. Publicada a la Revista FRN 2019
Pepita, com et definiries?
M’identifico com una persona més, que formo part de l’engranatge d´una societat en la que ens necessitem tots per avançar. Em sento a gust on el que és just, el que és equitatiu i, sobretot, la realitat, el tocar de peus a terra o la senzillesa, siguin l’entorn habitual.
Com vas arribar a la Fundació i com van ser els teus inicis?
Aleshores hi havia l’Associació Àngelus, i la meva primera activitat va ser de voluntària. Col·laborava en tasques per recaptar fons, donacions i aportacions. En aquesta època era habitual organitzar activitats basades en la beneficència, una manera de fer de la que poc a poc ens hem anat allunyant i hem apostat pel treball i els drets de les persones.
Més endavant vaig començar a treballar com administrativa de l’associació. Treballava directament amb la Directora, la Sra. Diví. En aquells moments només hi havia una direcció i jo, a part dels treballadors que donaven atenció a les persones amb discapacitat en una primera escola que havia creat l’Associació. De tot això fa més de 40 anys. El president de l’Associació era el Sr. Ramon Noguera i tot es gestionava, bàsicament, a partir de la beneficència.
Per què vam passar de ser l’Associació Àngelus a la Fundació Ramon Noguera?
L´any 1995, el Sr. Salvi Amagat presidia l’Àngelus i la decisió va venir motivada pel fet d’estar gestionant un volum important d’activitats i també es disposava d’un patrimoni que s’havia anat creant amb molt d’esforç en el decurs dels anys, a partir de la constitució com a associació l’any 1965.
La forma jurídica de Fundació prenia molt valor, en el sentit que donava seguretat per protegir la missió per la qual s’havien constituït i, per tant, fer el pas cap a la creació de la Fundació protegiria el patrimoni en el futur.
En aquell moment, pràcticament amb trenta anys de treball, calia enfortir l’organització per seguir amb la missió de donar atenció i treballar per la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual.
El Sr. Amagat va proposar el nom de Ramon Noguera a la nova entitat constituïda com a agraïment a la persona que havia iniciat el projecte. Val a dir que es va aprovar la proposta per unanimitat del Patronat, i vaig tenir el goig de poder informar al Sr. Ramon Noguera de la notícia, que va acceptar-ho com un honor. Va ser una bona proposta, un bon acord i una acceptació ben merescuda.
Vas tenir el plaer de poder treballar al costat del Sr. Ramon Noguera, com recordes aquella etapa? Quins eren els seus ideals de futur per a la Fundació?
Sí, de fet va ser el Sr. Noguera qui em va contractar. Jo el definiria com un senyor amb molt de rigor i personalitat, però alhora amb un tarannà molt proper a les persones.
Ell va viure tota la vida per la seva família, en especial per la seva filla Carme, que tenia discapacitat intel·lectual, per les seves empreses i per l’Associació Àngelus.
Destacaria d’ell el fet que, una vegada va tenir finançada la compra i construcció de l’escola d’educació especial Mater Dei a Girona (l’actual CEE Font de l’Abella), va cedir-la a la Generalitat de Catalunya per tal que passés a gestionar-se com a escola d’educació especial pública, un gest que l’honora.
Ell seguiria treballant pel futur, per anar cobrint les infinites mancances que hi havia, tant en l’àmbit de la infància com també en l’àmbit de la vida adulta. No hi havia res, tot estava per fer, tot estava per construir.
El Sr. Ramon Noguera va liderar una Associació que seria el fonament d’un gran projecte, i va promoure que models com el seu s’implantessin en altres comarques de la província de Girona. Ell deia que les persones havien de tenir els serveis propers, als seus propis municipis, que no tenien perquè venir a Girona. Un exemple és que va donar suport per constituir una associació a Ripoll, l’actual Fundació MAP. Tenia molta visió.
Va treballar amb una clara vocació de servei públic i de solidaritat, ell no volia que cap persona amb discapacitat quedés desatesa, i anhelava veure la felicitat en totes elles; aquest era el seu gran objectiu.
De secretària a gerent. Explica’ns com va ser aquest creixement professional.
Sí, un màster ple de coneixement, experiència i de suport de tot un equip de persones que sempre han estat al meu costat; tot això em va capacitar amb el temps per entomar un encàrrec que em va fer el president Salvi Amagat a finals de la dècada dels 80.
En aquell moment no era conscient de tot el que hauríem de fer, i molt menys de tot l’esforç, reciclatge i adaptació constant que em tocaria al llarg d’un procés que ha estat carregat de dificultats, però també de satisfaccions. I ho he anat fent sempre a partir de la meva entrega incondicional i compromís amb la missió de l’entitat.
Ets mare de família nombrosa. Com has aconseguit conciliar la vida familiar amb la teva trajectòria professional?
Doncs treballant, treballant i treballant, no hi ha massa més, treballar i estar il·lusionada i convençuda del què es fa. Si t’agrada el que fas, hi ha temps per tot. Es diu que és més important la qualitat que la quantitat, però jo, i n’estic molt orgullosa, he intentat donar als meus “quantitat i qualitat”; espero haver-ho aconseguit.
La meva família i els meus tres fills, en Carles, en Ferran i en Roger, saben l’important que és per a mi la Fundació i, sobretot, el que representen per a mi les persones amb discapacitat intel·lectual. Saben del meu compromís i sempre, inclús de petits, han mostrat molt de respecte. Penso que a ells també els hi ha anat bé; els ha enriquit amb valors que només es poden tenir si vius de prop la solidaritat envers els teus entorns.
Quina va ser la teva primera decisió quan vas entomar el càrrec de gerent?
No ho recordo, fa massa anys, i tot aquest temps ha estat molt intens en esdeveniments. El que em ve al record és que les decisions, al principi, van ser compartides amb el president Salvi Amagat, compartides i també sempre amb el seu suport. Ha estat fàcil treballar amb un Patronat i amb un President que han confiat en la meva persona, i aquesta confiança ha transcendit en un treball de gerent que m’ha donat sempre seguretat d’acció i de disseny d’estratègia.
Quines persones creus que han marcat la trajectòria de la fundació?
Sens dubte els dos presidents Ramon Noguera i Salvi Amagat; ells i totes les persones que han passat per les juntes directives i patronats, han liderat un gran projecte, amb respecte i compromís indiscutible amb la missió de treballar sempre per aquell objectiu que tenia als inicis el Sr. Noguera, que cap persona amb discapacitat intel·lectual quedés desatesa.
Alhora, també són importants les pròpies famílies i els professionals. Pel que fa a persones externes, recordo alcaldes que, amb el seu suport en cedir-nos espais per construir projectes, van fer possible el creixement; alcaldes amb visió i compromís social.
Si mires enrere, de què estàs més orgullosa?
Sobretot orgullosa d’haver treballat sempre amb un equip de persones compromeses, estic orgullosa d’haver estat capaç d’atreure talent per a la Fundació i que, aquest talent, molt més enllà de les seves competències i capacitacions professionals, sigui el que ajudi a mantenir els valors que han inspirat a avançar per defensar els drets de les persones amb discapacitat.
Avui, la Fundació, amb més de 50 anys de trajectòria, atén de forma professionalitzada, més de 1.200 usuaris i les seves famílies i ocupa 200 treballadors amb discapacitat. Ens pots donar la recepta per aconseguir aquesta fita?
No la tinc. És un treball de temps, hem estat atrevits perquè crèiem en les persones i estàvem convençuts de les necessitats. És un equilibri entre professionalitat, vocació, constància, il·lusió i treballar l’estratègia a partir de la creativitat.
Quin és el gran repte de futur?
Primer parlaré del repte per assolir nous projectes. El principal és l’obertura d’una nova residència a Girona, que és la gran necessitat per als propers 5 anys. L’envelliment de les persones dels nostres centres de dia i de les llars, i també de persones amb discapacitat que estan a casa, a mig termini necessitaran atenció residencial. En aquests moments disposem de poques places sense ocupar, per tant, treballem en un pla d’acció a 5 anys per atendre aquesta necessitat, amb la previsió d’una nova residència de 30 places.
Però el “gran repte”, el que és de futur, és treballar en un relleu generacional de persones claus que mantingui aquesta força interior que caracteritza la Fundació. S´ha de seguir mantenint el mateix objectiu del segle passat. Ara, en ple segle XXI, els models socials evolucionen i no necessàriament per millorar. S’ha de seguir treballant per tal que, de cap de les maneres, permetem que les persones amb discapacitat intel·lectual perdin cap dret aconseguit. Es va sortir de la beneficència per entrar en un marc de drets i de reconeixement i de tenir garantits els suports necessaris per la plena autonomia. Hem de seguir; després de nosaltres en vindran d’altres, no podem parar mai.
Podeu consultar la resta d'articles publicats a la Revista FRN 2019 fent clic aquí:
