Article de Rosa Maria Alsina-Pagès, mare d’un infant usuari del CDIAP. Publicat a la Revista FRN 2019
L’observació constant de tot allò que fan i que diuen els nostres infants és inherent a la nostra condició de pares. Volem gaudir-ne des de la primera fila. Si algun dia, un gest o un comportament es fa estrany o, simplement, no arriba a succeir mai quelcom que esperem, preguntem al pediatra amb cert temor per si hi ha alguna dificultat en el desenvolupament. Després de l’esglai d’una resposta afirmativa, entren en acció les professionals del CDIAP, amb un conjunt de visites que conduiran cap a una valoració de la situació i una certa teràpia per a l’infant, amb una molt necessària participació dels pares. I, quan ja tot és més clar, des del CDIAP se’ns fa la proposta de la participació en un grup de pares, juntament amb altres famílies que també tenen infants amb dificultats. Per què no pertànyer a un grup de pares, si quan venim a la sessió amb l’infant, la Sandra ens atén amb un afecte immens i ens resol tots els dubtes que puguem tenir?
Davant la dificultat de l’infant, dins el nucli familiar, totes les mirades se centren en aquest fet: com millorar la seva situació, com ajudar a que avanci més ràpid, com complementar a casa les intervencions que ja es fan en l’àmbit del CDIAP, etc. I sovint ens oblidem que nosaltres som els pares o les mares d’aquests infants, i que també necessitem ser cuidats i sostinguts per a acceptar la seva realitat i acompanyar-lo. El grup de pares del CDIAP és un lloc on es posa el focus en la família que té un infant amb dificultats, però no en les dificultats de l’infant. Allí se’ns mira com a pares i mares que som, entenent que el que volem és viure amb el nostre fill de la millor manera possible, mentre anem creixent com a persones en aquesta circumstància. És un lloc on el cor reposa. Perquè, no ens enganyem: al grup de pares, una hi arriba amb el cor encongit, ple d’incertesa i de dolor per una situació no desitjada, però que es viu amb intensitat un dia rere un altre.
Per a poder parlar de les sessions amb tota la seva dimensió em venen dues paraules al cap: empatia i comunitat. L’acompanyament de l’adult en una circumstància com la dificultat d’un fill és imprescindible i no és senzill trobar un lloc adequat. Una de les dinàmiques que més agraïa a les trobades –que són conduïdes per la mirada excepcional de l’Olga i la Patrícia– és com se’ns preguntava obertament com vivíem elements concrets del nostre dia a dia, sense eludir-ne res. “Què ha estat el millor de la setmana?”, o “Què canviaries de tu mateixa si poguessis?” Per a mi és una molt bona manera d’ajudar-nos a prendre consciència de com mirem la nostra realitat. Massa sovint no reflexionem en profunditat sobre quelcom tan íntim si no tenim ningú davant que ens abraça i que ens ho pregunta directament. De fet, intentem evitar-ho fins i tot en la pròpia llar, tancant-nos en nosaltres mateixos. A més de compartir l’experiència, fer l’exercici de repassar la vivència pròpia també ens ajuda a veure com canvia la mirada sobre els esdeveniments i a ser molt més conscients del camí avançat. És un pas més per acceptar que hi haurà fragments de la realitat que, per més que ens esforcem a empènyer-los, no es mouran ni un mil·límetre i caldrà acceptar-los. Gosaria dir que caldrà acceptar-los amb alegria.
I el punt fort de tot aquest acompanyament és viure-ho en comunitat. La dificultat viscuda en la solitud és doblement dura. El grup està format per famílies que ni tan sols hem triat conèixer-nos, i del fet de compartir el camí d’aprenentatge en sorgeix aquesta visió comunitària. La mirada dels altres pares i mares sobre la seva realitat ens empeny personalment a mirar millor la nostra. I aquest fet és fonamental per enllaçar amb l’últim dels punts valuosos que hem viscut al grup de pares. Els nostres infants avancen de manera diferent; però lluny de mirar-ho com un estigma, és essencial que tinguem present constantment aquell gran bé que hi ha en ells i elles. Les seves dificultats es compensen amb preuadíssims dots humans, que cada dia ens recorden qui són i que, amb una mica de sort, ens fan millors a nosaltres com a pares i mares. La diversitat dels nostres fills i filles fa que el món sigui més ample i més amable, fa que sigui més evident que no només hi cabem tots, sinó que tots som necessaris. Hi ha capacitats i talents diferents que només podran provenir d’infants amb alguna diversitat neurològica. I en aquest punt, encara avui hi ha molt desconeixement i incomprensió envers qualsevol trastorn mental dels anomenats invisibles. Hi ha molta feina a fer en termes de conscienciació de la societat, per això els pares i les mares tenim una responsabilitat tan bon punt passem la porta del grup de pares del CDIAP.
Podeu consultar la resta d'articles publicats a la Revista FRN 2019 fent clic aquí:
