Article d'Olga Casas i Patrícia Ortiz, professionals de l'àrea d'Infància del Grup Fundació Ramon Noguera. Publicat a la Revista FRN 2019
Al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) del Gironès atenem una gran varietat de famílies, que acudeixen a nosaltres perquè els preocupa algun aspecte del desenvolupament dels seus fills.
Volem començar aquest escrit fent referència al relat de l’Emily Pearl (1987), mare d’un fill amb discapacitat intel·lectual. En el seu conte “Welcome to Holand”, explica la seva vivència com a mare d’un nen amb discapacitat i ho relaciona amb la preparació d’un viatge molt esperat com, per exemple, anar de vacances a Itàlia. “Esperar un fill és com planificar un fabulós viatge de vacances a Itàlia. Després de mesos de preparació, finalment arriba el dia... però, en l’últim moment, hi ha un canvi en el pla de vol: l’avió ha aterrat a Holanda i t’hi has de quedar”.
Al CDIAP ens arriben famílies que han aterrat a Itàlia, tal com havien planificat durant els mesos de gestació, però, malgrat tot, s’han trobat amb algun entrebanc en el desenvolupament dels seus fills al llarg dels primers anys de vida i això els ha portat a consultar al CDIAP. D’altres, que no han aterrat a Itàlia, tal com esperaven i havien preparat, sinó a Holanda. Algunes d’aquestes famílies poden ser coneixedores de l’aterratge a les poques hores de vida, dies o mesos des del naixement del seu infant; però n’hi ha d’altres que s’assabenten que l’aterratge ha estat a Holanda després d’uns quants anys, convençuts que havien arribat a Itàlia.
Una de les funcions a realitzar en el CDIAP és atendre i acompanyar les famílies en el desenvolupament dels seus infants, sigui quin sigui el motiu que els ha portat a consultar. Aquest acompanyament es dona a totes les famílies a partir de les necessitats que elles i els seus infants presentin. Una de les activitats que duem a terme en el nostre CDIAP, per fer front a aquest objectiu, és el grup de suport emocional dirigit a aquelles famílies l’aterratge de les quals ha estat a Holanda, sigui quin sigui el moment en què se n’han assabentat.
El grup de suport facilita un espai de trobada entre les famílies on poden aprendre, expressar, compartir i intercanviar vivències, sentiments, necessitats, experiències, preocupacions, coneixements i informació amb altres pares que estan passant per situacions similars. Formar part del grup de pares no és fàcil, i no tothom està preparat, ni sempre és el moment oportú. La porta al grup sempre està oberta perquè les famílies hi puguin entrar quan ho considerin necessari, quan siguin conscients que és un bon moment per formar-ne part i que els pot servir d’ajuda i d’aprenentatge en el seu creixement personal i en el desenvolupament dels seus fills.
A tots els pares que formen el grup els uneixen vàries coses: tots ells són pares d’infants d’edats compreses entre els 0 i 6 anys, amb una impressió diagnòstica que corrobora un trastorn o possible trastorn en el desenvolupament dels seus fills.
A les famílies que han aterrat a Holanda els cal temps, a vegades molt de temps, per adonar-se que ells, com a pares, necessiten d’un acompanyament, d’aprendre a tractar amb els seus sentiments negatius, que en tenen motius, i s’han de permetre i donar-se llibertat per sentir-los, malgrat han de tenir present que no es poden quedar clavats, que cal tirar endavant. Necessiten temps per adonar-se que Holanda és un país diferent, però molt bonic i, quan per fi se n’adonen, és quan un ja pot entrar voluntàriament al grup i gaudir-ne. Les famílies tenen tot el seu dret a decidir quan serà el moment i els professionals ho hem d’acceptar i posar-nos a la seva pell.
Un cop han pres la decisió, el primer dia no resulta fàcil; un còctel d’emocions els envaeix: inseguretat, incertesa, dubtes, pors i angoixes floreixen en la primera sessió, però un cop els pares s’adonen que no estan sols en el trajecte i que seran tractats sempre des el màxim respecte, tolerància i confidencialitat, les emocions negatives es van reduint i en aquest moment comença a entrar aire fresc, la respiració comença a fluir… i apareixen sentiments de confiança, acompanyament, tranquil·litat, seguretat i satisfacció.
El grup té una periodicitat mensual i s’hi treballen dinàmiques que permeten als pares fer un treball personal moltes vegades abandonat per les múltiples necessitats a què han de fer front i que sovint passen pel davant de les seves pròpies necessitats com a individus. En el grup, les famílies expressen sentiments, intercanvien experiències, són conscients del seu trajecte vital fins a arribar a l’ara i aquí, s’adonen que no estan sols, aporten i reben informació i recursos, s’ajuden a disminuir el nivell d’estrès i angoixa que els genera la criança d’un fill amb dificultats en el seu desenvolupament, defensen els interessos dels seus fills, reflexionen i troben solucions conjuntament, aprenen a cuidar-se i a entendre que ells també tenen dret a sentir-se bé, a cuidar-se i a deixar-se cuidar. La nostra tasca com a dinamitzadores és la de facilitar aquest espai i que els objectius es puguin assolir, dotant d’estratègies als seus membres per assolir-los i així afrontar les situacions que es poden trobar.
En el grup es comparteixen experiències úniques i personals, amb una varietat múltiple de sentiments, experiències meravelloses i dures, explicades des de vivències emocionals diferents, totes elles acceptables. Les dinamitzadores som unes grans privilegiades de poder aprendre i compartir tot el que ens permeten les famílies que, probablement, no són conscients de tot el que ens ensenyen a cada una de les sessions a que assisteixen. Sense la confiança que ens dipositen, els grups no serien possible i, sense el coneixement de les seves vivències, ens quedaríem, probablement, sense saber com n’ha estat de costós per a ells poder arribar a entendre que no importa on s’aterri, sinó que el més important és el que aconsegueixen fer durant el viatge!
Podeu consultar la resta d'articles publicats a la Revista FRN 2019 fent clic aquí:
