La Fundació Ramon Noguera ha arribat el 2015 al mig segle d'existència treballant per garantir la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual. L'actual Grup Fundació Ramon Noguera va néixer com a Associació Àngelus, la primera associació de famílies constituïda a les comarques gironines, sota la presidència de Ramon Noguera i Sabater. Ens ho explica un dels seus fills i membre del Patronat, Alfons Noguera:
"El 1965 jo tenia 15 anys i era el petit de cinc germans, fruit del matrimoni de Ramon Noguera i Sabater i Elvira Hosta i Pujol. D’aquests germans, la tercera era la Mª Carmen, amb una greu discapacitat intel·lectual i física.
Recordo una infància i una adolescència molt feliç dins la nostra família, però tota aquesta felicitat s’encerclava i es dedicava el més possible a la meva germana. En aquells anys, els meus germans més grans ja estudiaven fora de Girona i jo, que era jovenet, vivia a casa amb els meus pares i la Mª Carmen.
Quan miro enrere recordant aquells temps i penso com passaven els dies, mesos i anys, és quan crec que la història es repeteix: la casa dels meus pares va ser la primera Fundació Ramon Noguera.
I dic això perquè des de 1942, any en què va néixer la Mª Carmen, la meva germana va tenir una ATENCIÓ PRECOÇ, en aquells anys centrada en metges de Barcelona i centres mèdics a fi d’atendre els trastorns de desenvolupament que presentava.
Confirmades les seves discapacitats intel·lectuals i físiques, vam passar a l’ACOLLIMENT RESIDENCIAL dintre de la pròpia llar familiar, tractant de proporcionar-li les màximes comoditats per al seu dia dia, i tenint especial cura de la seva alimentació, higiene i rutina diàries, amb l’ajuda de persones alienes que eren considerades com de la família.
Solucionat l’acolliment, vam proporcionar un CENTRE D’ATENCIÓ DIÜRNA. No recordo els seus noms, però si les cares de diferents professores que van instruir amb tota la seva dedicació a la Mª Carmen en la lectura, escriptura, història, religió o matemàtiques simples, amb l’objectiu d’aconseguir la seva màxima integració social.
Superada aquesta fase vàrem iniciar la seva INSERCIÓ SOCIO-LABORAL, que va ser tan fàcil com explicar-li que un “marxant d’art” estava interessat en els preciosos quadres que la Mª Carmen pintava sobre dibuixos fets per la mare. Així, tenia una petita font d’ingressos -no cal que digui que el marxant era Ramon Noguera-.
Feta aquesta feina quedava l’àmbit de SERVEI DE LLEURE I ESPORT, i aquí pares i germans ajudats per persones molt estimades ens complementàvem per passejar amb cadira de rodes la nostra germana per tot Girona, fer sortides amb cotxe els diumenges, anar a missa a Sant Josep, i els estius els passàvem en una casa al camp on la Mª Carmen gaudia dels banys relaxants a la piscina, i on els germans patíem de valent per la gran dificultat de la seva discapacitat física. I tota aquesta dedicació amb un sí i un no, un riure i un plorar, com un germà més a la colla.
Tota aquesta feina i amor del meu pare envers la seva filla Mª Carmen, juntament amb les seves circumstàncies personals, tant en el món empresarial com en el món polític d’aquells anys, i sobretot el seu esperit emprenedor (tant de moda avui dia) el van portar a voler per tots aquells infants i famílies afectades, tal com ell ho vivia, el mateix o millor que ell havia fet i seguiria fent per la seva filla.
I així comença la història de l’actual Fundació Ramon Noguera, amb la creació l’any 1965 de la “ASOCIACIÓN PROTECTORA DE SUBNORMALES ÁNGELUS”, amb domicili social al carrer Ciutadans 18 de Girona, i sota la Presidència del meu pare Ramon Noguera.
No vull deixar de nomenar les persones que van acompanyar inicialment aquest projecte, que no hauria estat possible sense la seva col·laboració. Segons els Estatuts Fundacionals van ser: Jaume Dilmé Brugada, Benito Bosch Tomás, Emilio
Aleñá Gironella, Pedro Dillet Puig, Francisca Desvilar Coldecarreras, Narciso Madrenas Ribas, Manuel Rodriguez Fernández, Pedro Porqueras Feliu, Jose Maria Roura Ple, Antonio Dupont Ferreiro i Agustín Abel Jou.
Des de la meva posició actual de membre del Patronat de la Fundació Ramon Noguera, honor que dec al President Salvi Amagat, que em va proposar ocupar aquet càrrec, no faig més que aportar un granet de sorra, tot palpant, escoltant i veient com la Fundació Ramon Noguera repeteix la història viscuda a casa nostra. Veig en Salvi Amagat i la Pepita Perich portant la difícil tasca diària de la direcció i el pes d’aquesta gran família. Veig a tots els membres del Patronat i Directius de centres com els germans que empenyem el carro. Veig a totes les meravelloses persones que treballen a la Fundació com les que van ajudar a la meva família en diferents àmbits envers la Mª Carmen. I veig el Rentat de Cotxes, la Jardineria o la Botiga laFundació com el “marxant d’art” que proporcionava els ingressos econòmics.
En aquesta història repetida només hi ha una MOLT GRAN DIFERÈNCIA: nosaltres ho fèiem tot únicament per la Mª Carmen, i avui, tota aquesta fantàstica gent de la Fundació treballen per CENTENARS I CENTENARS de nens, nenes, nois i noies.
Com el fundador voldria, i en el seu nom, vull tenir un record i agraïment molt especial per a la Pepita Perich, a qui ell anomenava la “secretària”. Sovint ens recordava la gran estima que li tenia i la seva vàlua personal, cosa que el temps així ho ha demostrat.
I com a fill del fundador deixeu-me repetir un fet que per sabut no deixa d’impactar-me: pocs anys abans de la seva mort, cert dia, tot passejant per davant de les precioses instal·lacions de la Fundació Ramon Noguera a Mas Xirgu, el meu pare em va dir: “saps qui en té la culpa de tot això?”, i tot seguit va afegir: “la teva germana Mª Carmen”.
Per 50 anys més! Endavant."
